A la recerca de la delicadesa perduda

A voltes, penso que hi ha massa coses que no vull mirar, hi ha massa gent que no vull escoltar i massa soroll que no vull sentir.
 Per sort, i per això crec que sóc afortunada, el meu interior sap gaudir en plenitud d'aquelles petites coses que em fan sentir bé, que m'agraden. Aquestes em fan bategar el cor tan ràpid que la meva pell s'eriça i un calfred em recórre per darrera la nuca provocant canvis substancials en els meus ulls. M'agrada tenir aquesta sensació que em recorda que estic viva i el meu mecanisme sensorial està a tota màquina. Si és busca bé hi ha moltes coses boniques que em provoquen aquests sentiments: una bona cançó que em recorda algun moment viscut o que potser m'evoca a algun que està per venir; una fotografia que em fa viure en primera persona allò que transmet, una bona notícia, el somriure d'una àvia... Aquests últims dies que vagarejo per la xarxa a la recerca de coses que em facin somriure vaig fer dos descobriments plens de bellesa. Són dos blocs amb unes fotos d'una delicadesa extrema, i avui en dia costa tant trobar delicadesa.... Aquí us els deixo, perquè també en pogueu fruïr i mentres els espieu podeu escoltar aquest tema: Norah Jones – Don't Know Why

http://inspirationlane.tumblr.com/

http://montanarosepainter.tumblr.com/