Temps ferotge que m'arrenques l'alè i em deixes sense respiració. Em fas còrrer cap a cap banda i em fas donar voltes amb els ulls tancats, sé que ets tu, que em mareges i em deixes anar perquè perdi el nord.
Tothom crida cap on és el camí però a mi m'arriben veus espesses que no acabo de codificar. Tampoc les vull escoltar, la veritat... però amorteeixen la meva veueta interna i no em deixen sentir-la bé. Ressons de totes bandes s'amplifiquen als meus timpans, i em deixen finalment el so agut i continu d'un xiulet ensordador.
El cap apunt d'explotar aguanta el mareig de la marejol tèrbola que em dona ganes de vomitar. Marejada, clamaria al cel que s'aturés el món i pogués reflexionar dolçament i tranquila, sense presses, ajaguda enmig d'algun paratge màgic de color verd i groc, d'olors de vainilla i canyella i suaus vibracions que m'adormitessin.... però no es para per molt que cridi fort! Segurament, per ell, també dec ser una veueta més que li arriba espessa i tampoc acaba de codificar, i li ressono... i no m'enten, suposo que per això no es para i per això no deixa que reflexioni dolçament i tranquil.la, ni tans sols segurament ho pot fer ell!
